Balls robats

Poques vegades es dóna la paraula a les persones que han d’afrontar un problema de salut mental. "Sense ficció" ho fa en el documental “Balls robats”: deixar que parlin amb veu pròpia i que ens expliquin com senten i com viuen l’itinerari gairebé universal pel qual passa una persona que ha de conviure amb una problèmàtica d’aquest tipus, sigui quina sigui la patologia.

El desemparament quan arriben els primers símptomes, el no comprendre què està passant, el diagnòstic, la medicació, la relació amb el metge, l’impacte de l’hospitalització psiquiàtrica, l’estigma social... són alguns dels aspectes que els protagonistes de “Balls robats” aborden amb valentia i sinceritat poc habituals.

"Balls robats" s'acosta als problemes de salut mental per mitjà de les persones que els pateixen. Donar la paraula als que, cada dia, s’enfronten a tot allò que implica tenir un problema de salut mental. Ells ens expliquen el que senten, com és la seva quotidianitat, la seva relació amb els metges i la medicació, com reben la mirada dels altres, com se senten estigmatitzats per una societat que rapidament els penja una etiqueta -o un diagnòstic- de la qual es molt difícil desempellegar-se. Entendre quina és la seva lluita: això és el que fa "Balls robats".

Els protagonistes del documental parlen amb sinceritat i valentia. El seu testimoni es fa proper. L’equip del programa els ha pogut seguir durant alguns mesos. Un temps que ha estat intens i que mostra l’itinerari gairebé universal pel qual ha de passar qualsevol persona que hagi de fer front a una problemàtica d’aquesta mena, sigui quina sigui la patologia i la causa que la provoca.

El ball com a metàfora

Durant la preparació del documental, en unes jornades professionals, la doctora Àngels Vives va explicar com en un grup de treball –format per usuaris dels serveis de salut mental, familiars i professionals– havien buscat algunes metàfores per descriure com arriba el trastorn mental. Algú va evocar un ball: un ball que de cop i volta no pot continuar com abans, quan tot anava bé, quan tot era ritme i harmonia. A partir d’aquí, l’equip de Balls robats va treballar amb aquesta idea, tant pel que fa a continguts com a imatge, de manera que fos aquesta metàfora la que vertebrés la narració.
Parlant sobre la mateixa metàfora, l’antropòleg Josep M. Comelles va evocar el “ball robat” que es feia abans als envelats de les festes dels pobles. Era un moment en què tothom podia canviar de parella en un itinerari sense fi i sense regles. Ell establia un paral•lelisme amb l’itinerari, també sense fi, entre metges, institucions i centres hospitalaris que han de fer algunes persones amb trastorns mentals. El nom “ball robat” feia pensar en com a aquestes persones també se’ls han “robat”, en certa manera, moments de vida i d’alegria. Va ser fàcil adaptar el nom del ball al títol del documental.

http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php?itemid=42036